02 De la mà d'un escriptor: IES Catral


Nuevo

02 De la mà d'un escriptor: IES Catral

En existencias
Plazo de entrega: 5 días laborables

12,00
El precio incluye el IVA
Peso de entrega: 225 g


Antoni Rovira

El fet d’ensenyar valencià al sud del sud és una tasca difícil, però també pot ser un desafiament apassionant, si no fóra per l’exempció del valencià que tot ho complica. El Baix Segura és una comarca castellanoparlant i, com a tal, els alumnes que ho demanen, tenen dret a l’exempció de l’assignatura de valencià. Però més que una qüestió de drets, és d’actitud. Els alumnes exempts romanen a l’aula i molt sovint parlen en veu alta, mouen enrenou, i fins i tot, aturen el ritme de la lliçó i allò que hauria de ser un intercanvi de preguntes i respostes acaba sent una mena d’interrogatori on el professor es veu obligat a justificar les bondats d’estudiar valencià dia rere dia dins un circumloqui perillós que cal esquivar de totes totes. Molt sovint, els dubtes dels alumnes conflueixen en el mateix assumpte; en la utilitat pràctica de cursar l’assignatura i, és clar, aquesta conclusió els fa avançar amb la sensació que arrosseguen un pes innecessari que els podria donar més temps per a excel·lir en altres assignatures més determinants i decisives en el seu currículum, com ara les matemàtiques o la física. Una percepció sense fonaments que pressuposa una concatenació de fets que no tenen una relació de causa-efecte; més aviat al contrari. L’intent per aprendre una llengua que no es domina afecta les àrees del cervell responsables de la capacitat d’expressió en qualsevol llengua, però també l’àrea que domina la lògica matemàtica, com així ho confirmen els estudis més recents.

En un context com aquest calia alguna cosa més per a desfer-nos dels prejudicis que acompanyen l’ensenyament de l’assignatura. D’obstacles, n’he trobat un bon cabàs, però ha estat més fort el meu desfici per fer interactuar els alumnes completament i el suport incondicional que he rebut per part dels amics i col·laboradors. El projecte «De la mà d’un escriptor: IES Catral» és el projecte en què m’hauria agradat participar quan jo estudiava a l’Ensenyament Secundari. Aleshores, el professor era una mena de semidéu, respectat amb un silenci sepulcral i també amb una distància insondable; una imatge que no estava disposat a assumir com a pròpia, malgrat tots els inconvenients que implica la reducció d’aquesta distància. Així doncs, em vaig posar d’acord amb uns quants amics amb l’objectiu de trencar la quarta paret, però sobretot perquè els alumnes tingueren l’oportunitat de copsar de primera mà el batec del valencià: primer amb la lectura a classe d’un text meu abandonat en el moment més interessant, després amb l’assumpció per part de l’alumne del text i la continuació imitant-ne l’estil sense malbaratar el fil conductor dels fets, però deixant el final obert perquè poguera ser continuat per un escriptor professional. Més tard amb la lectura del conte, acabat i editat, a la ràdio amb efectes sonors, després amb la publicació d’un vídeo a la plana Youtube i al blog del projecte i finalment, amb aquest llibre, fruit del treball de tot un any de patiments i d’obstacles de diversa natura.

Com he dit adès, no he gaudit de tots els suports que m’hauria agradat. Són coses que passen. No tots els professors tenim el mateix concepte de com ens hem d’implicar amb els alumnes. Tot i això, podem dir ben clar que hem guanyat la batalla al «NO», que la imaginació i la interacció poden crear el clima perquè les manies i els prejudicis no agafen cos de veritat absoluta i indiscutible, que passar-s’ho bé a classe pot ser el primer símptoma per adonar-nos que anem pel bon camí i que el projecte «De la mà d’un escriptor: IES Catral» n’és una bona prova.

Salut i força,


 

M. Josep Cebrian

Els centres educatius sovint són illes desconnectades del món. No ens coneixem entre nosaltres, no sabem el que fa el professorat de la teua matèria o d’altres matèries de l’institut del costat i encara menys el del poble del costat. Les pràctiques docents es queden a l’aula i allà moren, i no tenen cap repercussió fora de les quatre parets que l’encapsulen. I això, per començar, és trist.

L’ensenyament, i més encara, l’ensenyament d’una llengua, és una tasca viva, connectada amb el món, significativa, engrescadora i amb infinitat de reptes que cal superar cada dia. És motivadora i plasent i per què no, útil. Si la llengua no l’ensenyem per fer coses i donar sentit a allò que ens envolta, llavors queda morta en un llibre de text oblidat en un calaix. I què ocorre si superem tots aquests entrebancs i convertim l’ensenyament d’una llengua en una tasca motivadora, engrescadora, significativa i viva? Doncs que sorgeix la màgia.

I màgic és el projecte «De la mà d’un escriptor: IES Catral». Quan vaig arribar com a assessora al centre i el professor Antoni Rovira em va explicar el projecte, me’n vaig enamorar. Un projecte que superava les bastides de l’aula i on els i les alumnes es convertien en el focus d’atenció amb creativitat i enginy. I podeu imaginar quina repercussió té aquest fet per a un alumne que viu a Catral i que té l’opció de deixar d’estudiar la llengua i ser-ne exempt de l’aprenentatge? Ja ho responc: moltíssimes i totes positives. Que un aprenent es divertisca escrivint en valencià és meravellós però si a sobre és un alumne que pot abandonar l’estudi de la llengua amb el lliurament d’un padró, encara més.

Aquestes són les pràctiques educatives que donen significat a allò que fem a l’aula. Usem la llengua no per a emplenar forats amb pronoms febles, sinó per a crear, per a escriure. I encara més amb l’al·licient que suposa que un escriptor reconegut acabarà la teua pròpia història, que uns locutors la llegiran, que un youtuber la convertirà en vídeo i la pujarà al Youtube i al blog; una història que romandrà a la xarxa per sempre. Al remat, un projecte magnífic i arrodonit.

I com que és un projecte viu i en construcció constant, no ha fet més que començar perquè per al curs vinent, serà continuat per un altre centre del Baix Segura o del Baix Vinalopó i portarà un altre títol: «De la mà d’un escriptor: IES ...». La mà de l’escriptor seguirà caminant per les terres del sud.

Per acabar, només em queda donar les gràcies per haver-me donat la possibilitat de poder fer conéixer un projecte que pagava molt la pena i haver pogut fer la meua petitíssima contribució a la difusió d’aquest. I un apunt més: explotem les bones pràctiques del professorat, donem-nos a conéixer i fem públiques les activitats que fem a les aules i que funcionen o no funcionen i sobretot, fem que la llengua siga una eina viva que contribuïsca a entendre el món que ens envolta.


 

Examine también estas categorías: RELATS, Página de inicio, TODOS LOS TÍTULOS